El Macba i altres relats neomuseístics
El museu remou el fons permanent, que vol indagar en els nous relats de la museografia, alguns dels quals van més enllà de l’art contemporani
Un dels primers retrets a la museografia institucional el va fer Paul Valéry en un article publicat a la premsa francesa el 1923. “No m’agraden massa els museus. A la primera passa que faig cap a les coses belles, una mà m’arrenca el bastó, un rètol em prohibeix fumar”. El disgust del poeta i pensador francès tot just començava després de considerar la sala d’escultures “un tumult de criatures congelades on cadascuna demana, sense obtenir-ho, la inexistència de totes les altres”. La de pintura tampoc se’n va salvar: “Davant meu es desplega en silenci un estrany desordre organitzat. Soc presa d’horror sagrat. [...] Surto amb el cap revolt i les cames tremoloses d’aquest temple dels plaers més nobles. El magnífic caos del museu em segueix i es combina amb el moviment viu del carrer”. La museografia —una metadisciplina narrativa que orbita al voltant de l’objecte, el subjecte, l’espai i el temps— sempre ha estat al centre d’un debat que amb el canvi de mil·lenni s’ha intensificat. Nous temps requereixen noves mirades ja sigui per a una estela funerària de la necròpolis de Novilara o una mastodòntica escultura inflable d’Eva Fàbregas.
¿Cuál es tu reacción?
