La banalitat de la censura de la Nova Cançó
Maria Salicrú-Maltas publica ‘Aquesta cançó, no!’, un relat amb tota mena de detalls de com funcionava la repressió franquista en la música
La Nova Cançó va ser el fenomen cultural de masses en català més important de la segona meitat del segle XX, tant per la potència de la seva dimensió artística com per la influència ideològica que va exercir damunt diverses generacions despolititzadades per la dictadura. De fet, la consciència de la seva transcendència va ser immediata, com va evidenciar la breu biografia que Joan Fuster va dedicar a Raimon el 1964. Des d’aquell lúcid llibret, la biblioteca sobre el moviment no pararia de créixer. Des de la crònica pionera de Jordi Garcia Soler fins als llibres d’Antoni Batista, passant per la tesi doctoral del professor Llorenç Soldevila llegida a finals de 1991. Aleshores, des del punt de vista de la història, encara tot estava per fer i l’hemeroteca va ser la font inicial. Després ja vindrien els arxius. A principis del segle XXI, empesa pel professor Borja de Riquer, sense fer soroll, l’etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas va començar una metòdica investigació per mirar de determinar de quina manera la censura franquista va interferir en aquell moviment. Tota sola ha fet una feinada colossal, equiparable a la que fa un grup de recerca. Ha parlat amb tothom. Ha anat a tot arreu on ha pogut trobar un paper. Arxius locals, provincials, estatals. Va llegir la tesi el 2021. Està penjada a la xarxa.
Aquesta cançó, no!
Maria Salicrú-Maltas Comanegra 320 pàgines. 20,90 euros¿Cuál es tu reacción?
