‘Zenit’ i la falsa concòrdia generacional
Un altre programa musical, cada divendres a 3Cat, que s’embolica amb tòpics i afegits inútils
Per què quan les televisions proposen un programa musical pensen que no n’hi ha prou amb bona música, un so eficient i una escenografia acollidora que no sigui la versió pobra del pecat lumínic i parpellejant, estroboscòpic, d’Eurovisió? I a més a més ha de ser competitiu. Tu cara me suena, Operación Triunfo, Factor X, Objectiu Paki —vergonyosament rebatejat OP Fest—, Eufòria… i ara Zenit, un invent canadenc que es baralla amb La Voz per l’audiència del divendres. Les dues primeres nits d’aquest concurs de TV3 van ser galdoses. Problemes de so en el programa inaugural. Una setmana després, a Manuel Navarro li van fallar els auriculars de retorn (in-ears) i va fer la seva actuació sense poder sentir l’àudio en condicions. El presentador, Miki Núñez, conscient de quina manera s’havia perjudicat la seva actuació, li va prometre poder-la repetir al final del programa. Una promesa sense sentit perquè no es van invalidar les votacions que van fer-se prenent com a referència l’actuació tècnicament nafrada. I Zenit es va acabar sense donar la segona oportunitat, ni que fos simbòlica, promesa al cantant. Per acabar-ho d’adobar, un altre dia, mentre TV3 donava en directe una rèplica parlamentària del president Illa, l’emissió va ser interrompuda per un vídeo de l’actuació de Samantha Gelabert a Zenit. Quinze segons de vergonya.
¿Cuál es tu reacción?
