Amb El Molino o sense, aquell Paral·lel no tornarà
El Molino ha representat durant molts anys l’anhel de molta gent per recuperar aquella avinguda canalla, políticament incorrecte i molt dinàmica amb teatre que s’adaptava als gustos del públic
Els experts en això del negoci de les arts escèniques i del món de l’espectacle en general tenen clar que una gran concentració de sales en un espai reduït és clau per provocar que la gent vagi més al teatre, perquè, diuen, es produeix un efecte de contagi: quan surts d’una, veus què passa a les altres i t’entren ganes d’anar-hi. Això és el que passa al West End de Londres i al seu theatreland, a Broadway, a Nova York, i a la Gran Vía de Madrid. I és el que passava al Paral·lel durant els primers 40 anys del segle XX. Hi ha havia una quinzena llarga de teatres, de caire popular, alguns amb aforaments de fins a 6.000 espectadors, com l’Olympia, que no tancaven mai. Ara els pots comptar amb els dits d’una mà: cinc.
¿Cuál es tu reacción?
