La decadència de la dependència

L’etiqueta aquella de decadència amb què s’havia qualificat la cultura catalana que va del final del mil cinc-cents a mitjan segle XIX no ens acabava d’agradar i alguns estudiosos reclamaren que de l’època barroca se’n digués època barroca, que és que això de decadència sembla denigrant o gairebé insultant, com si ens hagués agafat, als països de cultura catalana, alguna mena de malaltia vergonyosa de la qual no ens haguéssim refet fins a la famosa Renaixença, quan semblava que de cop tot ressuscités d’una mena de mort, o d’hibernació, i amb aquest “tot” ens referim a tot: a la literatura popular i a la literatura elevada, i a la cultura universitària, i al teatre a tots els nivells (de la comèdia popular a l’òpera italiana), i a la música d’orquestra i a la música de cobla, i a la indústria cultural (revistes, editorials), i a l’excursionisme, i fins i tot als negocis i a la política i a la vida social en general, com si abans no hi fóssim i ara de cop fóssim a tot arreu, com si de cop fóssim un poble de meteoròlegs, geòlegs, historiadors, comediògrafs, folkloristes, poetes, ideòlegs, escenògrafs... i tots actius, activíssims.

Seguir leyendo